“Alt i sobri sóc”

Sóc un molí dels que generen electricitat cara i impossible. Des de la meva alçada (l'alçada de l'ego) només faig que donar voltes i voltes al meu cap tridimensional i encara que vosaltres des de baix em veieu descomunal com un gegant, no seria res sense el vent.

A la meva solitud (els meus congèneres d'una pota es troben a uns kms de distància) vaig agafant velocitat fins que se m'esborren els pensaments i els records. De vegades tinc sol com a companys els ocells que evolucionen a la meva altura, espantats del meu vol giratori… Aleshores només anhelo una avaria grossa que freni el meu moviment, perquè confiïn i es posin a les meves ales blanques.

Alt i sobri sóc, però per a mi és difícil aquesta màscara de treballador incansable i responsable ecològic que alimenta acumuladors de llum quan sé que em grafitegen posant-me a parir, fent gestos estranys i grollers amb el dit cor .

No sóc el que semblo i voldria aclarir-ho. És tan important deixar les coses clares, trencant el silenci de tant en tant. I és que m'exaspero, sulfur i solivianto (Fiuuuuuuuuuuu… Soroll veloç d'ales)

No sabeu com m'emociona l'alba des de les meves altures, envoltat de muntanyes picudes que bufen ventisques congelades i udoladores. Als meus peus, cons verducs i marrons de totes les mides, s'arrauleixen entre ells, formant un bell tapís viu i xiuxiuejant. Potser també m'estan posant verd.

De lluny, veig el mar amb pinetes blanques. No us podeu imaginar com n'és de diferent el color quan de cop, el meu mantell blau s'enfosqueix i enfada, escopint raigs i trons. És quan tremolo i donaria qualsevol cosa com pertànyer a un món electroconnectat, utòpic i gratuït.

Sóc un ingenu trialar del copó!

Malgrat tot i de tots , segueixo mirant els capvespres,  a l'infinit amb esperança i gratitud perquè transformo vent en llum, movent les meves ales cada vegada, a més i més velocitat. I gràcies al soroll ensordidor que genero, m'oblido del que aparent, tallant el vent.