No aixecava un pam de terra quan vaig veure el meu pare obrir una vella i enorme caixa de fusta plena de “pals amb pèls”, de totes les mides.
Jo no sabia que eren ni perquè servien però em va faltar temps per lliscar-me com una eruga relliscosa per les impol·lutes rajoles geomètriques de la meva mare. Si, de la meva mare, aquelles rajoles hidràuliques, de pols de ciment i pigments que la meva mare fregava i encerava com si no hi hagués un demà.
Em vaig ficar literalment a la caixa, de cap, mans i…. Ràpida com una centella vaig atrapar tants palets peluts com els meus dits van ser capaços. A risc de treure'm un ull, consideri que el millor era tastar-los, xuclar-los, mastegar-los… A què sabran?
La meva mare va cridar al meu pare: “Antoni! La nena!” Salvada per la campana, la meva mare és que ho veia too i era a tot arreu. Treure'm els palets no va ser una tasca fàcil, agafant-los com si m'hi anés la vida. Vermella com un pebrot i amb algun altre pet per testimoni, em mirava els dits buits, a punt d'explotar.
Va ser només el simple gest del meu pare en agafar un dels pals peluts plans i fer-lo ballar a terra, de dreta a esquerra que va apaivagar la meva reacció. I ja per sempre va quedar a la meva memòria la màgia d'aquell utensili que va cobrar vida.