“Encorsetats”

Escolto el mar aquests dies de festa des del meu room i penso que si dia rere dia fos contemplar, caminar, escoltar, banyar-me, menjar, dormir… Al final em tornaria una Pirata del Carib Mediterrani per posar una mica de salsa a la meva vida. Assaltem alguna barcassa o què?

Molta cosa que ens encanta, li resta valor o utilitat? Els humans realment necessitem tenir tot el temps en acció, ment i cos? Segons la Llei de la utilitat marginal decreixent quan consumeixes un producte, servei o experiència disminueix la satisfacció que t'induïx a aquesta acció així quan augmentes el consum disminueix més i més, aquest desig satisfactori.
El món contemplatiu, d'observació detallista, soledat cercada i aïllament desitjat hauria de ser una assignatura obligada als nous paradigmes educatius?
Hi ha res més real, profund i reflexiu que la mirada que es reconeix a l'altre, sigui per igual experiència viscuda o per empatia natural?

Som recipients plens de costums, creences i experiències ancestrals que moltes vegades no coincideixen amb la nostra pròpia experiència de vida. I què passa aleshores? Vivim encotillats conformant-nos i apretant-nos la cotilla per lluir esplèndids i explotar després , deixant anar tots els gasos putrefactes que fora del ventre sempre estan molt millor.

Passa el temps. Ràpid i imparable. Acostumats a creure que el temps el modelem al nostre gust, quan és ell que riu de nosaltres. Ens pren el molt o poc pèl que ens queda.
Trencar, deixar anar, passar a una altra cosa papallona… Moltes vegades repetint la mateixa estructura de vida. Una vegada i una altra. Per a alguns és el Karma aquell que és com una maledicció…Arghhh! “ El crit” de Munch em ve al capdavant.

En aquests dies de mirar molts parells dulls que parlen el mateix idioma amb boques de llenguatges diferents, mhe adonat que tots busquem el mateix . Ni idea que és. Del que sí que tinc el convenciment que seguirem buscant fins al final dels nostres dies.