Hi ha tantes coses que ens queden al tinter que només la fe i l'esperança deixen que utilitzem un punt i coma, i no hi ha prou vides per fer-les totes.
He trepitjat llocs on la seva gent autòctona em miraven com una estrangera, amb distància superficial –no sé si per edat o circumstàncies– amb cor obert i disposat.
Aleshores és quan la meva timidesa per a alguns, alteneria arrogant per a altres, es torna pura humilitat invisible… Aquesta que camina a poc a poc, sense fer soroll, d'ulls observadors i contemplatius.
Sense ego. O el just, per seguir atrevint-me a fondejar els ulls del que em troba, sorprenentment. Tot un triomf.
No hi ha dos mars iguals, vistos per la mateixa mirada . La indecisió decidida, la impulsivitat sense pols, latenció a la imprudència, el desafiament sense acció, en definitiva, la fugida que dicta una direcció a ponent. Calent i sec, estrany ia deshores, de quan t'agafa suant amb un llençol en ple hivern.
Són molts els meus havers insatisfets i inacabats, tot per provar altres camins més cap al nord, freds i racionals… Res més en contra de la meva naturalesa, o potser no?
Què som i per a què, els nostres moviments de prova & error? Ni nosaltres ho sabem, només intuïm que sense el moviment, un mor lentament en vida.