Esperant davant del cinema, sola.
Envoltada de famílies decidides a saltar a través de la pantalla sentint-se una soprano tetera, tauleta de llargues potes o rellotge al·lèrgic a les hores. No era una pel·lícula que m'entusiasmés però denotava un gest galant i romàntic de l'home amb què em trobaria.
Feia molt de temps que no em sentia tan afalagada amb aquesta levitació tan agradable, sensació de pes lleuger i enganyós. Ell arribava tard o jo, com sempre havia arribat massa aviat. Aquesta mania meva de ser fastigosament "més-que-puntual" m'estava destrossant els nervis.
Vorera a dalt, vorera a baix. Estirant-me el jersei, engrandint-m'ho michelinicament parlant. Suant la gota grossa, em desboto una mica, respiro fondo, assajant riure, somriure, contorneig... És que ja no recordo una cita tot sol amb un home que m'agrada! I m'agrada molt.
Prim, estatura mitjana, desembolicat, caçadora negra de cuir... Un clàssic que em transporta a la meva adolescència. Aparca la moto acompanyant-la delicadament, com si fos una dona.
Odio les motos, però aquest gest, m'agrada.
Una altra escena vintage, es treu els guants com qui porta tota la vida fent-ho després de córrer Le Mans. I amb el casc negre, enganxada a ell com de fàbrica, el somriure.
La meva? automàtica però en aquell punt en què encara les comissures no s'allarguen, va i... Em planta un petó! Dolç, ràpid, inesperat, descarat, arriscat, aventurer que contrasta amb l'Hola tímid que em deixa anar.
Jo, patidifusa i descol·locada. Què faig? Li dono l'esquena, mojigata i me'n vaig amb vent fresc? O li responc, tement levitar massa per la impressió i donar-me-la de cara amb el consegüent ridícul?
Opte per la segona opció i joc.
Som dos madurs granaets que van travessar la pantalla per ballar el seu primer vals pel·liculer.
L'home calb de mirada murri i somriure obert, em va pujar a la moto i em va convèncer. Del tot.
Aquella tarda d'abril, jo vaig ser la Bella, no tan bella i ell va ser la Bèstia, no tan bèstia.
Fins avui.
1 comentari
Que bonito!!!!!