Mira que costa de posar-nos una mica de color en aquest hivernà que estem passant. Forcem el cos a passar desapercebut, vestint-nos amb capes de “ No estic” … Ufff i que no em mirin als ulls perquè fins i tot igual, em llegeixen! Peligru, perill!
Quan vas sol/a pel món amb una lent orella que només observa i escolta , veus als altres tots aquests gestos repetitius i quotidians que et sacsejen fins a reaccionar. Per mal o bé.
Siiiii… Aquesta sóc jo, la menda. Ara puc somriure't pel carrer - fa dos anys no tenia aquest codi de barres maleït….arghhhh -, puc somriure't i tornar a mirar-te als ulls. No em facis la cobra, please.
Sortir com una astronauta a un nou univers , una mica borratxa de metres quadrats limitats, mirada curta per no tenir perspectiva ni horitzó. Com a màxim, fins a la lluna lunera que s'obre al cel de la meva terrassa . Quina guai seria tenir gravetat 0 per perdre's a l'infinit i més enllà!
Ens bombardegen perquè tornem al forat, amb notícies-merda i tancs de Madelmans carregats de malallet, incertesa i taquicàrdies de puja-baixa. Me'n recordo d'aquelles bosses de peseta amb soldadets de plàstic de diferents nacionalitats , els que muntaven a cavall de vegades queien els primers perquè només tenien tres potes… El motlle no donava per a més.
Doncs nosaltres, si donem per a més. Com més puntades de peu a les canyelles -non problem, sempre tenim Ostiagel - més masoques ens tornem. Però coixejant, trasbalsant, relliscant… Bizarr@s i aguerrits, continuem caminant .
Carnaval, carnaval…!