Sempre ens queden pòsits, de magdalena que vol deixar la seva empremta i se'n va al fons, de melmelada de taronja que amarga d'exotisme el cafè del teu matí, de canyella en pols que fa olor abans de tan sols tastar un glop…
Es posen creant un llenguatge nou, únic i intemporal així nosaltres som pòsits de records, dolços, amargs, efímers, aromàtics… La seva lectura és tan diversa, intrigant i misteriosa com humans hi ha al planeta.
Sempre queden allà, ocupant buits i racons, estructurats com a capes de ceba…
¿ Te'n recordes d'aquell que et va omplir de goig i deliri, capa d'amor i dolor, enfonsant-se espaordit al més profund? Un d'ells es va posar tronxant-se de riure “ avec une bière noire et des crêpes a la framboise” acompanyat de belles vistes de velers dorments a la sorra. Un altre es va esfumar com una mirada blava que es perd veloçment davant dels teus ulls, quedant com una llum brillant a l'horitzó…
Records que es posen en el més íntim i recòndit de la nostra ànima, ancorant-nos a les cendres com a pòsits de foc. És gràcies a ells que decideixes si val la pena seguir o no amb un vincle humà, animal, geogràfic o material.
I sempre aquesta decisió, et canviarà la vida.
Gràcies HP